HISTÒRIA

El 1904, l'Ajuntament de Palma va decidir encarregar una parella per a les fires i festes. Vestits amb la indumentària tradicional mallorquina van adquirir una gran popularitat i van rebre el nom, encara conservat, d'en Tòfol i na Francinaina.

El juliol de 1936 varen ser enviats, amb l'expedició mallorquina, a l'olimpíada Popular que s'havia de celebrar a Barcelona, on van desaparèixer durant la Guerra Civil

(1936 -1939)

Anys després, l'Ajuntament confecciona una altra parella que es va rompre.

L’any 1961, va ser encarregada una altra parella als escultors Joan Montserrat

Palmer i Francesc Vives Bellaflor. Van vestits de manera molt semblant als anteriors, encara que na Francinaina cobreix es cap amb un "rebosillo" en lloc d'un volant.

Són exposats a la plaça de Cort amb motiu de celebracions com la "Festa de l’Estàndard"

L’any 1987 l’Ajuntament de Palma decidí encomanar al constructor Sr. Mateu Forteza la construcció d’una parella de Xeremiers que representen l’element indispensable de la nostre música tradicional mallorquina, com es el só de la xeremia, el flabiol i tamborino, tenen una alçada de 3,45 metres i un pes aproximat de 45 kg.

Varen ésser estrenats i presentats al poble l’any 1988

Aquest varen ésser construïts per poder recórrer els carrers de Ciutat.

L’any 1999 s’encarregarà construir a l’empresa Arts Plàstiques Guaita de València dues noves figures de gegants, aquest representen una parella de pagesos de Ciutat, i varen ser batiats amb els nom de Tomeu i Margalida amb una alçada de 3.75 i un pes de 50 i 45 kg.

La parella de xeremiers i sa de pagesos formen la representació de l’Ajuntament de Palma no només a les trobades que se celebren a Mallorca, sinó també a les de Catalunya, França i Espanya, on hi acudeixen amb certa freqüència.

Això era i no era, bon viatge faci la cadernera…

Hi havia una al·lota molt pobra que li deien n’Espardenyeta, perquè sempre duia unes espardenyes velles i rompudes. Tot i ser pobra, era ben espavilada i més llesta que la fam.

Un dia va decidir sortir pel món a cercar fortuna. Pel camí trobà gent rica que la volia enganar, però ella, amb molta picardia, sempre els girava la truita.

Va aconseguir menjar, doblers i fins i tot fer quedar en ridícul més d’un senyor important. I així, amb enginy i cap viu, n’Espardenyeta demostrà que no fa falta ser ric per sortir-se’n, sinó tenir cap i coratge.

I si no són morts, encara viuen.

Això era un jai que vivia tot sol dins una barraqueta enmig del camp.

No tenia gaire cosa, però era molt viu. Un dia li vengueren uns lladres pensant que trobarien riqueses… però es jai els va enganar fent-los creure que tenia poders màgics.

Amb trampes i enginy, els va fer fugir morts de por, i encara els va prendre qualque cosa.

Des d’aquell dia, ningú més s’atreví a molestar es jai de sa barraqueta.

Hi havia una vegada una fada bona, na Mariana, que ajudava els qui ho necessitaven.

Un jove pobre es trobava perdut i sense res, i la fada li aparegué. Li donà consells i qualque ajuda màgica, però li digué:

—Si no fas les coses amb bon cor, tot això no servirà de res.

El jove va aprendre, superà proves i, gràcies a la fada, va aconseguir una vida millor.

Això era una rateta molt presumida que escombrava l’escaleta.

Un dia trobà una moneda i es comprà un llacet ben polit. Tots els animals li demanaven per casar-s’hi, però ella volia qualcú amb bona veu.

Finalment, es moix li va parlar ben suau… i la rateta s’hi va casar.

Però es moix, que era traïdor… se la va menjar.

I conte contat, conte acabat.

Hi havia un moix molt llest que sempre cercava manera de menjar sense fer feina.

Enganava els altres animals, robava menjar i feia creure que era més important del que era.

Però un dia, per massa llest, va acabar caient dins sa seva pròpia trampa… i va aprendre que no tot és enganar.

Això era en Pere, que no tenia por de res.

Ni dimonis, ni fantasmes, ni res de res.

La gent li deia:
—Ja veuràs com qualque dia tendràs por!

Però ell res.

Fins que un dia li feren una broma grossa… i per primera vegada es va espantar.

I així va aprendre que tothom té por d’alguna cosa.

Els Capgrossos dimonis, varen esser adquirits per en Pep Toni Moyá a s’empresa Ingenio de Barcelona i cedits a s’Associació Estol de Geganters, Sonadors i Balladors de Mallorca.

L’any 2006 varen esser estrenats a sa desfilada d’Es carro Trionfal de la Beata i els anys siguents en nom de s’Associacion de s’Estol.

L’any 2013 es prengué sa decisió de transformar-los en Gegantons, en Toni Lopez cap de colla dels Gegants i Capgrossos de la Sala, fou es responsable d’aquesta transformació, participant a sa Trobada de Gegants de Palma aquest mateix any.

Es prengué sa decisió de posar els noms de Jordi i Pau, pels seus dos primers portadors, que varen esser, en Jordi Oliver i en Pau Girón. Sent un inici pels nins de sa nostra colla per iniciar-los com a geganters.

En Met i na Nena són dos dels personatges més estimats de la colla. A diferència dels grans gegants, ells representen la part més jove, viva i propera de la tradició.

El seu origen no prové d’una rondalla antiga, sinó de la mateixa colla. En Met i na Nena són els gegantons més petits i representen els membres més joves.

La seva creació neix d’una història real dins el propi grup.

Per donar-los protagonisme i fer-los part visible de la festa, es varen crear dues figures que els representassin: uns gegantons més lleugers, pensats precisament perquè poguessin ser portats pels més joves.

Així varen néixer en Met i na Nena.

Els seus noms tenen un significat molt especial dins la colla. Ja que foren els joves més petits de la colla

En Met prové de Jaume, que en diminutiu és Jaumet, i d’aquí deriva el nom “Met”.

Na Nena per la seva banda Magdalena, esdevé de “Nena”.

Varen esser adquirits per s’Associació de s’Estol a Ingenio de Barcelona, fent sa seva presentació a sa Trobada de Palma de 2015, els primers portadors no foren Magdalena i Jaume, ja que en aquell moment encara eren massa petits per dur-les. En aquella primera etapa, foren les germanes Mireia i Aina Girón..

Més endavant, quan Magdalena i Jaume varen tenir l’edat adequada, passaren a ser els seus portadors, convertint-se en una part molt especial de l’història de la colla.